Això era en un país molt llunyà, on hi havia un bosc poblat, segons la gent del poble, de tota mena d'animals encantats. Tant ho creia tothom, que si alguna vegada - i s ' esqueia sovint - un animal del bosc entrava a la vila propera i es posava a parlar, ningú no se n ' estranyava poc ni molt.

Doncs sí; en aquell bosc, tres animalons s'havien fet molt amics: eren un conillet, un aneguet i un porquissó. Sempre els hauríeu vistos anar plegats a fer la passejada i a tafanejar-ho tot el que passava al bosc i fora del bosc, i fins i tot es complaïen a inventar-se alguna facècia.

Vet aquí que, un bon dia, el conillet, que havia eixit a pasturar l 'herba amorosida de rosada, es va aturar sobtadament, astorat del que veia: una llebreta recolzada en un marge prenia els primers raigs de sol. No era, però, això el que esbalaïa el conillet, sinó el fet de sorprendre la llebreta llegint una mena de diari que tenia tot desplegat davant seu. El conillet obria uns ulls com unes taronges contemplant aquell espectacle, fins que, donant-se un cop de pota al front i dient en veu baixa: <<Ara ja ho sé>>, arrencà a córrer i a saltar; travessà el vessant ombrívol del bosc i no s ' aturà fins a haver arribat a la clariana on acostumaven a rondar els seus amics: el porquissó i l'aneguet.

<<Ara ja ho sé! Ara ja ho sé!>>, anava dient, cada vegada en veu més alta. Un cop es trobà reunit amb els dos companys, els digué: Sabeu per què la llebreta és coneixedora de més coses que nosaltres, tafanerots que som, i per què ens fa callar cada vegada que la volem contradir? Doncs, perquè llegeix el diari; jo l 'he vista amb els meus ulls. Tanta atenció posava la llebre en allò que llegia, que ni m'ha vist ni m'ha sentit com m'atansava, ella que tot ho flaira de lluny. Què us sembla, amics? Ja li coneixem el secret, ara.

- Això és un joc molt poc net murmurà el porquissó, mentre furgava en el llot de bassiol, on l ' aneguet mentrestant rumbejava.

- I per què no llegim el diari nosaltres? trompetejà l'aneguet, amb veu desafinada. - Així sabríem tot el que pugui saber la llebreta pretensiosa, i li podríem contradir els arguments que ens tira en cara.

- Ben dit! exclamaren els altres dos. - No ens hi pensem més: anem a la vila a comprar diaris.

El porquissó digué que ell pagaria, perquè dies enrera, removent el terraplè d'una masia, havia trobat uns dinerons.

I ja me'ls teniu tots tres camí de la vila. L'aneguet al davant, acompassadament; seguia el conillet, amb la cueta enlaire, de content que estava, i el porquissó cloïa el seguici sense parar de rondinar, com feia sempre, amb el nas arran de terra.

Aviat van estar entesos amb el revistaire de la vila, perquè els dinerons del terraplè, rovellats i tot, eren passadors.

Tornats que foren a la clariana del bosc, i havent explicat el conillet de quina manera estava recolzada la llebre quan 

ell l'havia sobtada llegint el diari, tots tres assajaren d'imitar-ne el gest fins on els era possible, i cada u pel seu costat desplegà pomposament el corresponent diari.

De moment es féu un gran silenci, només interromput de tant en tant pel fregadís del gran full de paper que tots tres giraven i capgiraven.

Fou el porquissó el qui protestà primer: - Jo no hi veig res digué.

- Ni jo tampoc confessà l'aneguet.

El conillet de tan avergonyit no gosava dir res, però era evident que tampoc no s'hi entenia. Per fi, digué:

- No us desconsoleu, amics: demà tornaré a espiar la llebre, i sabré quins encanteris té que nosaltres no posseïm. Espereu-me demà a la mateixa hora l tot d'una es posà a córrer bosc endins fins a perdre-se'n el rastre.

Tal dit, tal fet. L'endemà, a la mateixa hora, el conillet comparegué a la clariana, amb els ulls alegres i el morret bellugadís.

- Ara ja ho sé, ara ja ho sé! He anat a espiar; de lluny estant he fet la volta al lloc on era la llebre, i ho he vist tot ben clarament. Ara ja ho sé, ara ja ho sé ! anava repetint bo i saltant entremig de l 'herba. - La llebreta es posa ulleres per llegir. Unes ulleres rodones i lluents, i nosaltres preteníem de llegir a ull nu. Jo us ho ben asseguro: sense ulleres com les de la llebreta, mai no podrem llegir el diari ni saber totes aquelles coses que ella sap.

- Anem a comprar unes ulleres digué l ' espinguet de l ' ànec.

- No tenim més dinerons replicà, malhumorat, el porc.

- Mestre Ulleraire ens fiarà - insistir l ' aneguet. - Què hi dius, amic conill ?

- Bé val la pena de provar-ho digué el conill.

I vet aquí que tots tres anaren a visitar Mestre Ulleraire.

- Voldríem unes ulleres que ens servissin per a llegir-li digueren.

Mestre Ulleraire, després d'haver-se'ls mirat, es posà a riure, i els tres amics de la clariana s' enrojolaren pensant que havien pogut dir un disbarat molt gros.

- ¿ No compreneu els digué Mestre Ulleraire que no us puc fer unes ulleres que us serveixin a tots tres? Cada u de vosaltres té els ulls posats d'una manera diferent; més atansats o més separats. l no és per això sol; el conillet les podria dur subjectes a les orelles, si sabia mantenir-les quietes una estona. El porc, amb bona voluntat també. l l'ànec, i, on té les orelles l'ànec? Li caldrien ulleres de pinces que li pessiguessin fortament el bec. És a dir - acabà dient Mestre Ulleraire, caldria que us fes unes ulleres especials per a cada un, després d'haver pres les mides ben preses. Veniu.

- Oh, escolteu, Mestre Ulleraire digué el conillet. - Quant ens en faríeu pagar? Perquè nosaltres, com podeu suposar, de diners no en tenim.

- Tot es pot arreglar digué l'Ulleraire. Tu, conillet, em podries portar una dotzena d'enciams ben tendres; tu, aneguet, una dotzena d'ous ben frescos; i tu porquissó, mira d'arreplegar un bon manat de pèls que em bastin per a fer me'n una dotzena de pinzells fins. Us va bé?

Bé prou que digueren que sí, i ben contents que estigueren del tracte.

- Aleshores, podeu venir a recollir les ulleres la vigília de la Festa major.

Els tres companys de la clariana del bosc passaren aquells dies fent plans i projectes d'allò que farien i dirien quan tindrien les ulleres de virtut que els permetrien d'interpretar aquelles ratlles, totes iguals, que omplien les enutjoses planes del diari.

Arribada la vigília de la Festa major, i mentre les campanes de l ' església l ' anunciaven, les banderoles flamejaven i els grallers feien cercavila, els tres amics, ben arrenglerats, compareixien a casa de Mestre Ulleraire, que ja els esperava a la porta. Recollí primerament les tres cistelles dels presents promesos, i els donà les ulleres noves flamants.

Podeu comptar si n'estaven de contents! Fins el porquissó ensenyava les dents, com si volgués riure, i caminava trotant a punta d'ungla. L'aneguet s'estufava les plomes, i de tant en tant feia un saltiró, com si provés d'aixecar el vol. Del conillet, no en parlem: ell era l ' iniciador de tot aquell daltabaix, i ara li semblava que, després del primer fracàs, tot aniria per bon camí.

Ja els tenim de bell nou a la clariana del bosc. Desemboliquen les ulleres, les contemplen embadalits, se les emproven, i després d' alguns assaigs poc sortosos, arriben a trobar la manera de dur-les i subjectar-les. Despleguen els diaris amb veritable emoció i comencen de resseguir les planes ratlla per ratlla.

La prova era decisiva. Val a dir que tots tres aguantaren fort: tal era el desig d'aconseguir llur propòsit. Tanmateix, calgué que es rendissin. Amb les ulleres posades veien les lletres molt més grosses, però no les confegien ni en sabien el valor. Aquesta vegada el desencant fou més gros. Es miraren els uns als altres, confosos, avergonyits i fins i tot consirosos dels malaguanyats presents duts a casa de Mestre Ulleraire.

El silenci, llarg i neguitós, fou trencat pel conillet, després d 'haver-se passat una bona estona amb el cap damunt el pit i una pota al morret, en actitud pensativa.

- Amics digué en un to que recordava els parlaments del cap de dol en els enterraments humans - no ens hem pas de desesperà. Encara tenim una altra provatura a fer; això, sí, la darrera: parlar amb la llebreta presumida i demanar-li francament que ens aconselli. Si voleu, jo que hi sóc una mica parent, la puc emparaular per temptejar les possibilitats d'un tracte.

L' endemà el conill es presentà davant la llebre al moment en què desplegava el diari i ja tenia les ulleres encavalcades al morret. Tal com va poder, quequejant i fent embuts, el conillet s 'humilià fins demanar a la llebreta com s 'ho feia per llegir el diari i poder donar raó del que havia llegit.

- Nosaltres - li deia - tenim diaris, i fins tenim ulleres, però tots els intents de veure-hi clar ens fracassen. Quan la llebre el va haver escoltat, se sacsejava de tant de riure.

- Què en voleu fer, del diari i de les ulleres, si cap de vosaltres no sap de lletra? Us cal anar a l'escola, sabeu?, i estudiar i aprendre. Quan jo era més joveneta, cada dia seguia un llarg camí, amb la cartera a coll, fes fred o fes calor, per tal d'aprendre, de primer, les lletres d'una a una; després a confegir-les, i, més tard, de llegir a correguda tota una ratlla. Em feu una veritable compassió. Us voldria ajudar. Mireu: podríem fer una cosa. Si veníeu cada dia puntualment a la vora del meu jaç i em prometíeu d'aplicar-vos força, jo us podia donar lliçó. Això, sí; m'ho hauríeu de pagar, perquè em convindria de fer bossa, ara que s'atansen les festes per l'arribada del Príncep.

El conillet escoltà tot el discurs sense badar boca: tan aviat li semblava que tot era perdut, com sentia renéixer l'esperança. Quan la llebreta va callar, el conillet gosà preguntar-li:

- I digue'm, llebreta admirada, com podríem pagar el teu treball?

- Això, rai! respongué la llebreta. - Mentre tu, conillet, em portis una dotzena d' enciams ben tendres cada setmana, jo ja estaré contenta. L'aneguet em podria dur, també cada setmana, una dotzena d'ous ben frescos, i això em bastaria. Un bon manat de pèls per a fer-ne una dotzena de pinzells seria una bona paga setmanal per part del porquissó.

Ara vegeu de quina manera més bosquetana va quedar constituïda l ' escola de primeres lletres al jaç de la llebreta del bosc encantat. Perquè tots tres companys acceptaren, i cada dia foren puntuals a presentar-se, i cada dissabte, exactes a pagar.

La tasca durà més que no semblava. Mentrestant, la llebreta anava sovint a mercat a vendre els seus guanys, fins que la bossa li bastà per a demanar a la modista de la vila que li fes un vestit ben llampant, puix que, eixerida com era, volia donar el cop en les festes principesques. La modista va complir. El vestit era esplendorós i de molta coloraina. De més a més, tenia un llaç a l'esquena com mai no se n'havien vistos de tant estufats. La llebreta, cofoia com estava, no se sabia moure de davant el mirall.

Les festes per l'arribada del Príncep trasbalsaren tot el poble. Els carrers, encatifats d'herbes flairoses; els enfronts de les cases disfressats de palaus; el gall del penell del campanar, tot daurat; els arbres del parc que voltava la residència del Príncep, plens de flors de tota mena, fetes de paper acolorit, i el mateix Palau, il·luminat de nits com una brasa.

El sarau havia d'ésser la més brillant de les festes. Un grandiós envelat s'aixecava a la plaça d'armes amb banderes a totes les antenes i al llarg de les cordes; talment un vaixell en diada de cerimònia. Per dins, tot era voltat de cortines, de miralls i d'estàtues que semblaven de marbre. Una catifa cobria tot el soler, i un gran nombre d'aranyes de cristall penjades del velàrium resplendien de clarors irisades.

El Príncep havia convidat tothom, i feu saber que tenia preparada una agradable sorpresa, que volia comunicar solemnement als seus súbdits.

Ben mirat, la gran sorpresa no era per a ningú, perquè tothom sabia que el Príncep volia anunciar la seva decisió de prendre muller.

La llebreta s'omplí el caparró d'il·lusions. Creia que el Príncep, veient-la tan mudada i saberuda se n'enamoraria així que la veuria entrar al sarau, i que ella seria la promesa del Príncep. Davant el mirall havia assajat moltes vegades les salutacions de cortesia.

Efectivament, quan la llebreta arribà al sarau amb aquell vestit de tanta coloraina i amb aquell llaç tan flonjo, l ' expectació general fou ben palesa. Tots els galants, entusiasmats, feren un pas endavant, mentre que dames i damisel·les, contrariades, feien un pas endarrera. La satisfacció l'omplia de goig.

L'única contrarietat li venia de no tenir la companyia dels seus amiguets i deixebles de la clariana del bosc, que mai no es decidiren a vestir d ' etiqueta per tal d ' estar a to de la concurrència. La llebreta sabia, però, que tots tres eren part de fora de l ' embelat espiant des d ' alguna escletxa entre els replecs de les cortines.

El Príncep no dissimulà gens la seva preferència per la llebreta, de la qual tant havia sentit parlar i tantes excel·lències sabia.

Havíeu d'haver vist el posat que feia la llebreta de bracet del Príncep, quan fou l 'hora d' obrir la dansa. El pas menut i rítmic, el ròssec de la faldilla recollit al braç, la testa entregirada, la mirada baixa i un vinclament de cintura que ja haurien volgut imitar les més afectades damisel·les de la cort.

Com més avançava la festa, més convençuda estava la llebreta que les suaus insinuacions del Príncep eren una bona prova de l ' enamorament que ella ja havia pressentit. Fins i tot, en algun moment de repàs, havia pensat en els càrrecs que reservaria, un cop princesa, per als amics del bosc encantat. El conillet faria un gran Correu Major, amb el corn penjat a l ' esquena; l ' aneguet podria ésser un magnífic Nunci ; així com el porquissó molt seria que no servis, un cop ensinistrat i polit, per a Inspector de la Neteja Pública.

Mentrestant, el Príncep no cessava de fer senyals misteriosos als patges que guardaven les entrades de l ' envelat. La llebreta no se n ' atalaiava poc ni molt, atordida com estava per la seva suposada victòria. En canvi, els tres companys de la clariana, de llurs escletxes estant, veien prou aquells senyals, i se'n preocupaven, perquè no els semblaven res de bo.

Per aixà, no els estranyà gens veure que, en un moment donat, els patges s'abalançaren damunt la llebreta, la lligaren i se l ' endugueren a fora, passant entre el públic astorat, ignorant de l ' estratagema.

No costà gaire als tres companys de seguir la presonera, que es debatia inútilment entremig dels seus esbirros, ni els fou difícil de veure com era duta al parc del Príncep i tancada dins una gàbia tota daurada.

Una ordre escrita del Príncep havia caigut pel camí enmig de la brega. Els tres companys, gràcies a les lliçons de la llebreta, la llegiren. Deia: <<Guardes de Palau: Us demano, sota pena de caure en el meu enuig, que aquesta nit, al sarau, feu presonera la llebreta del bosc, amb la qual trauré dansa, i la portareu a la gàbia del parc, que ja estarà preparada. Vull que serveixi de divertiment a la princesa Florisel.la, que està a punt d ' arribar per a les nostres noces. Porteu la clau de la gàbia a la meva cambra de la torre més alta.>>

Els tres companys es juramentaren per salvar la llebreta d'aquella ignomínia comesa contra el fur del bosc. El complot fou ràpid i heroic. L'actuació dels tres companys operà amb simultaneïtat precisa.

El bon conillet, esgarrapant la terra al peu de la gàbia, aconseguí d'entrar-hi. Aviat tingué rosegades les lligadures de la llebreta. L'aneguet havia volat fins a la torre mes alta del Palau. De retorn, amb la clau de la gàbia al bec, els guardians l ' albiraren, i ja prenien llurs armes, quan els crits del porquissó dient que havia trobat un camp de tòfones flairoses i lluents, els distragué. l mentre els guardians, goluts, corrien a veure qui era el primer a recollir les tòfones, l ' aneguet obrí la gàbia, i la llebreta, alliberada, començà a saltar del parc i després pel prat i més enllà pel bosc, seguida de lluny, i cada u com millor podia, pels tres fidels amics i deixebles, contents d'haver deixat burlats el Príncep traïdor i els guardians badocs.

En arribar a la clariana van fer pacte solemne de no tornar per res del món a la convivència humana, i de seguir la vida que havien fet fins al dia que foren enlluernats amb les enganyadores vanitats dels homes.

La llebreta no hagué de fer cap pacte ! Li bastava l 'escarment sofert i la humiliació de la qual havia estat víctima. D' aleshores ençà es tornà poruga i desconfiada, dugué tothora les orelles dretes, per escoltar de lluny qualsevol amenaça, i aprengué de dormir amb els ulls oberts, tal com han fet, pel seu consell, totes les llebres que després han anat poblant els boscos i tal com encara fan les que hi són ara.

Tornar al començament